Espinacs a la Catalana per a la Marina

Molt agosaradament em vaig comprometre amb la Marina a preparar un sopar català a casa seva. Dic atrevit, doncs no és el mateix cuinar a casa que en camp contrari i encara més difícil si no tens gaire temps ni cap idea.

Estic a Bilbao en viatge llampec per veure l’exposició al Guggenheim de la col·lecció de papers que l’Albertina té de l’Egon Schiele, a banda d’aprofitar per donar una ullada a la permanent del Museu de Belles Arts, on es presenta, també, una important mostra de Botero. La Marina ha accedit gentilment a hostatjar-me i m’ha obert les portes de la seva llar i m’ha ofert la seva companyia amb tota generositat.

L’exposició d’en Schiele amb la Marina fantàstica. El Guggenheim me’l miro d’un altre manera després de veure el vídeo de l’Andrea Fraser. La col·lecció del Museu de Belles Arts molt interessant i molt ben presentada, només el Sant Joan de Zurbarán i el Sant Pere de Murillo ja justifiquen el viatge, però a més hi ha el Rapte d’Europa de Martín de Vos, la Verge amb el Nen de Berthomeu Baró, un Crist a la creu romànic català impressionant, en dipòsit uns Sorolla molt remarcables i de la Spanish Society la Victima de la Festa de Zuluoga, però també hi ha Tapies, Richard Serra, Chillida, Oteiza, Palazuelo, Sol Lewit, Barceló, Hockney... El més curiós és que poca gent de Bilbao coneix les meravelles que tenen, de fet ni tant sols ho sabien a l’oficina de turisme quan em vaig informar dels horaris.

Però parlàvem del sopar i de la manca de temps. Els ingredients els he comprat aquest matí al mercat de la Ribera, just davant de casa de la Marina, un mercat en reformes amb una proporció inusitada de peixateries plenes de gom a gom. He pensat en quelcom senzill i prou diferent del que aquí s’acostuma a menjar, uns espinacs a la catalana per començar i uns calamars farcits de segon.

D’aquests darrers ja us vaig parlar a un altre post, de les espinacs, poca cosa caldria dir. Fer-les és molt fàcil, només cal bullir les espinacs fins que quedin tendres, i després de deixar que s’escorrin força, les passem per la paella on prèviament hem torrat un grapat de pinyons amb oli, tot afegint la mateixa quantitat, en pes, de panses sense pinyols remullades.

El més curiós d’aquest plat és el seu nom, que segur que heu vist a un munt de restaurants. Pels francesos, a la catalana, és una guarnició per a grans peces de carn, feta amb albergínies, arròs pilaf i una reducció de tomàquet, ho trobem al Diccionari de l’Académie, i al Larousse sense tomàquet. Jo esperaria de quelcom a la Catalana que hi portés una picada, un sofregit o una samfaina, els tres pilars de la nostre cuina. A l’enciclopèdia Salvat de cuina, hi trobem uns espinacs a la catalana que porten panses, pinyons, ceba i pa fregit i tomàquet, però no hi trobem la recepta a la Teca d’en Domènech, on si hi ha uns espinacs, o bledes, amb pernil i pinyons.

Jo crec que aquest és un plat molt antic amb un adjectiu molt nou, amb regust fins i tot romà, però segur que medieval, de fet, al Llibre de Coch hi ha una recepta d’”Espinachs capolats”, que porten cansalada i panses, i també formatge fresc, del Sent Soví no ens han arribat els receptes d’espinacs ni de bledes, tot i que sabem que hi eren. Fa bé el Corpus, que si bé citen el nom “a la catalana”, la recepta apareix a l’entrada “espinacs amb panses i pinyons”. Així apareix a La Cuyna de Cunill de 1905, “Bledes ab panses y pinyons”:

Sofregiràs alls ab l’oli que correspongui y quan això hagis fet, hi posaràs panses y pinyons y ho tiraràs tot en una cassola hont també hi tiraràs les bledes que has de tenir ja trinxades y perbullides en l’escorredora. Després ho faràs sofregir ben bé tot junt.
Aquesta mateixa regla la seguiràs ab els espinachs, als que ademés s’hi pot afegir unes quantes panses més que hi donen un gust molt bo.

El sopar ha estat un molt pobre agraïment a totes les atencions i la generositat de la Marina, amb recital matinal de piano inclòs.