El mateix dubte transcendental m’ha obsedit cada cop que he menjat una “ensaladilla rusa”, però les poques vegades que he pogut conversar amb un natural d’aquest país no he gosat mai, poder per manca de confiança, de plantejar la qüestió.
Aquest cap de setmana, gràcies a l’Alexandra, que ha compartit amb mi uns dies molt especials, he esbrinat el misteri.
La Sasha no només és l’única persona blanca que parla el Kakabe, de les poques que conec que ubica precisament en quina paret es troba el quadre de la Récamier al Louvre, que a més ha llegit per plaer la Recherche i que abans de tot això va nàixer a Sant Petersburg.
Així que, entre denses converses sobre art i literatura o sobre la pronunciació de les vocals a les llengües Mokole, el grup més proper a la branca Mandinga de la família Mande, em va explicar l’autèntica recepta de l’”ensaladilla rusa”.
Malgrat que no hi ha cap que anomenin “Rusa”, fonèticament rúskiy salát, tenen una important tradició de fer amanides amb ingredients esmicolats lligats amb maionesa. Una de les més populars, i que s’acosta força al nostre concepte, i que en podria ser l’origen, és la que anomenen Olivier, així, com si fora una amanida francesa.
Ells la preparen amb patata, pastanaga, pèsols i ous bullits, ceba crua, cogombrets salats, tot i que els agredolces són un bon substitut, i carn, vaja, restes de carn d’algun rostit, pollastre bullit o salsitxes, de les que nosaltres anomenem de Frankfurt. Tot tallat ben petit i barrejat amb maionesa.
Llàstima que l’Alexandra, la Shura, no n’és de l’Estepa, li hagués preguntat la recepta dels polvorons.
No comments:
Post a Comment