La vedella agredolça d'en Shaun

En Shaun va passar per l'Empordà i molt britànic ell ens va obsequiar amb una carn agredolça amb clares inspiracions orientals, però més índies que xineses. Aquí teniu la recepta:

Tallar el llom en tires petites i marinar-ho una hora amb un bon raig de mel, ceba, pebrot i all, tot tallat ben petit, comí en pols, soja i caiena. Fregir la carn en un wok amb oli de gira-sol i reservar-la. Preparar una salsa amb ceba tallada petita, soja, mel i vinagre, segons els nostre gust, que passarem pel mateix wok de fregir la carn. Finalment ho servim amb arròs Basmati.

Molt fàcil de fer i un bon recurs per improvisar un dinar.

Coca de Sant Joan

Diu en Coromines de coca:

“A molts parlars locals cóc, mot que amb variants en la vocal, i amb certes discrepàncies en la mena de pastís, reapareix en altres llengües, especialment romàniques i germàniques. Hi ha ben poc fonament per creure que en català, occità, etc., sigui d’origen germànic; les considerables divergències donen a entendre que pertot es tracta d’una creació paral•lela, i no ben coincident del llenguatge infantil.”

Nosaltres la vàrem menjar de crema, fruita confitada i llardons, acompanyada d’un Recaredo, després de gaudir dels focs d’artifici a la platja de Platja d’Aro.

La vaig portar de Barcelona, encarregada a darrera hora, així que no vaig poder escollir gaire i vaig anar a Chez Paul del carrer València. No en quedaven gaires mides però vaig poder reunir una mostra de les tres preparacions.

Tot i que prefereixo no criticar, he de dir que tinc la sensació de que la qualitat d’aquest forn ja no és la que era. Esperem que sigui només una qüestió temporal per culpa d’aquest cabàs on tot i cap que és la crisi.

Per cert, l’Amades ens diu que les coques de Sant Joan eren sovint rodones i foradades pel centre, en cita de pinyons i de fruita confitada, àdhuc, a Mallorca, alguna mena d’ensaïmada, però no pas de crema ni de llardons.

Empanades Criolles

Vaig tancar la temporada d'òpera amb l'estrena al Liceu de l'obra Les Mamelles de Tirèsies (Poulenc, 1947, sobre un llibret de Apollinaire de 1917), hi vaig anar amb l'Alexandre i els dos Fernando.

L´obra, curta, va estar molt divertida, potser amb algun detall de l'escenografia qüestionable, però amb una Bayo excel·lent.

Cal fer un incís sobre tot el que hem perdut amb la correcció en el pensament i en el llenguatge. Es trist que avui, quasi 100 anys després, encara ens sembli provocatiu el text d'Apollinaire:

“La dona a Zanzivar vol drets polítics
i renuncia tot d'una als amors prolífics
ja la sentiu: Prou criatures, Prou infants
[...] que cal tornar a fer criatures,
la dona ja no en fa, Mala sort, Que en faci l'home.”

En sortir del liceu varem anar, junt amb la Karina i la Montse, a fer un mos; però el bar habitual dels entractes estava ple, i varem acabar a la plaça del Pi, al bar del Pi.

Jo vaig demanar unes empanades argentines, que estaven prou bones i que aquelles hores i sense haver sopat venien molt de gust.

Jo les he fet força vagades, especialment per menjars multitudinaris, doncs omplen, es conserven i no en son cares. La recepta me la va donar la Mari Carmen, una bona amiga filla de la Patagonia i neta de catalans, que va desaparèixer de les nostres vides misteriosament, sense acomiadar-se. En record seu us en donaré la recepta. Lamentablement no us podré ensenyar, com ho va fer ella, a fer el “repulgue”, la tècnica per tancar la empanada.

“Per unes 36 empanades, 1,5 kg de carn picada de vedella, 0,5 kg de ceba que no sigui de Figueres, 0,5 kg de ceba tendra (ells en diuen de verdeo), 100 gr d'olives sense os, 100 gr de panses sense pinyols, 4 ous durs, ají argentí per empanades en pols(ho podeu trobar a La Boqueria, sinó, pebre vermell dolç) i comí en pols. Sofregir la ceba tallada petita amb poc oli, començant per la ceba vella, quan comença a fer-se transparent afegim la carn, el pebre, el comí i rectifiquem de sal. Retirem del foc abans que estigui cuita, ja s'acabarà de fer al forn. Deixem refredar i afegim les olives tallades en rodanxes, l'ou dur, picar no massa fi, i les panses escaldades. Farcim i tanquem les empanades, mullant amb el dit els extrems per que tanquin bé. Col·locar les en una safata, sobre un paper especial per anar al forn, pintar-les amb rovell d'ou, per la banda de sobre, i enfornar a 180 graus fins que estiguin daurades, amb els dos focs del forn ”

Jo no ho he fet mai, però la pasta per fer les empanades la podeu fer a casa, crec que tinc una recepte d'un llibre de cuina internacional que es va editar per Fòrum, així que si hi ha algú interessat us en puc passar la recepta.

Altrament, podeu comprar-les a qualsevol supermercat de menjar americà, crec que en diuen tapes, però podeu demanar “obleas” per fer empanades, mai, mai, parleu d'”empanadilles”. De fet son fetes aquí i només son una mica més grans que les nostres, tot i que em sembla que La Cocinera ja fa anys que feia les dues mides.